6.9.13

Al som de l'escalina. Aparició estel·lar d'Arnaut Daniel a la Divina Commedia.

Preparant-me materials per a les classes que aviat començarem he trobat uns encisadors i melanconiosíssims versos de Dante (Purgatori XXVI) que el poeta florentí fa dir al trobador Arnaut Daniel. Després que expressa per l'autoritzada boca de Guido Guinizzelli (poeta florentí nascut el 1230 ja molt proper al dolce stil nuovo) la seua pròpia opinió sobre l'autor provençal, tot comparant-lo amb Giraut de Bornelh (ací el "Lemosì"):

          "O frate", dise, "questi ch'io ti cerno
          col dito", e additò un spirto innanzi,
          "fu miglor fabbro del parlar materno.

          Versi d'amore e prose di romanzi
          soverchiò tutti; e lascia dir li stolti
          che quel di Lemosì credon ch'avanzi.
(...)
L'autor de la Commedia se li adreça i aquest li respon en la seua llengua pròpia (cosa que constitueix una excepció en tota l'obra). Els versos que posa en boca d'Arnaut Daniel són d'una elegància i d'una tristesa colpidors:

          Io mi fei al mostrato innanzi un poco,
          e dissi ch'al suo nome il mio disire
          apparecchiava grazioso loco.

          El cominciò liberamente a dire:
          "Tan m'abellis vostre cortes deman,
          qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire.

          Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;
          consiros vei la passada folor,
          e vei jausen lo joi qu'esper, denan.

          Ara vos prec, per aquella valor
          que vos guida al som de l'escalina,
          sovenha vos a temps de ma dolor!"
          Poi s'ascose nel foco che li affina.
                                              


10.6.13

Bucolismes. Sobre Lluny del brogit del món de Thomas Hardy.

No sé si acabaré trobant-li trellat al neologisme del títol, però és ben cert que la literatura juga a presentar-nos la vida a la ruralia amb les cartes marcades. Si llegim Els treballs i els dies d'Hesíode des de la ciutat vivint és una cosa, llegir-lo al poble una altra. Sempre amb la por damunt de ser titllat de "turista" (aquella categoria demonitzada per Paul Bowles al Cel protector) la vida rural se'ns apareix seductora si va pentinada a la moda de Grècia i de Roma; esgarrifosa, lenta i ensopida, desquiciadament monòtona si llegim certes obres naturalistes (pense en Víctor Català o en Balzac mateix); desemmascarada, despintada i de ressaca emocional si la mirem a través de la magnífica La vida encantada de la nordamericana Mary McCarthy (i traduïda pel nostre gabriel Ferrater). Encara André Gide, no farà massa, escrivia un Amyntas virgiliejant, però a Gide li ho perdonem tot. Bé, tot açò és per parlar d'un llibre, Lluny del brogit del món de Thomas Hardy, que fa poc s'ha publicat en traducció catalana en l'editorial el cercle de Viena amb molt bona traducció de Xavier Pàmies (el català de les traduccions cada volta m'agrada més, o em fa patir menys). En la contraportada ja se'ns adverteix que "Hardy ret homenatge a la vida rural en una de les grans novel·les...". De les obres que m'he llegit de Hardy (tres o quatre) aquesta és la que més temps dedica a explicar com funciona la vida agrícola i ramadera de l'Anglaterra del XIX: això ja m'agrada i ja em va bé. L'autor és un apassionat i transmet eixa passió, la terra li dóna saba als seus llibres, ells s'hi ha criat i sap de què parla. L'equilibri moral del personatges estan vinculats a la terra, el ritme de les emocions, de les decisions que prenen i de les relacions que es fan o que es trenquen estan vinculats també a la terra. Els quatre personatges protagonistes tenen la consistència que la seua relació amb la terra els dóna. De molt forta, en el cas dels que li professen amor i treball, a molt fluixa en el saltataulells que fa de soldadet. Els diferents escàndols que anava provocant la narrativa de Hardy en la societat victoriana, anaven provocant que aquest trobara en el món rural d'on havia eixit alguna cosa més que un paisatge on projectar triangles amorosos: un món real on els beneficis espirituals deriven dels sacs de blat i tot el que això puga comportar. 


10.3.12

No es pot en aquest món fartar (lo desig). Àusias March, Tolstói, Houellebecq.

Ha vingut la cosa així. Primer van ser Les partícules elementals de l'esquerp i lleig Michell Houellebecq, després La sonata a Kreutzer de Tolstói i finalment la cosa va desembocar en un comentari empescat com qui no vol, en la revista digital Lletra, en què Joan Ferraté, referint-se a Àusias March, diu que el poeta valencià parla de sexe -de cardar- i sembla que ningú no ho vol veure.
Regire una mica entre els meus papers i em trobe el volum de Ferraté Opinions a la carta, on és preguntat per Enric Sòria: "-Se sol resumir l'amor de March amb la dicotomia de la carn i l'esperit. Vosté ens proposa una lectura més complexa i més humana. ¿Hi ha, també ací, simplificacions miops? -La simplificació és evident, i es deu sobretot al fet que s'han buscat abans que res les explicacions basades en l'apel·lació a contextos externs, vull dir fonts, influències i altres curiositats perifèriques semblants, en lloc de recórrer al context intern de tota l'obra de March, on hi ha tot el que el lector necessita, al costat, és clar, de la seva pròpia experiència, que és una de les fonts més importants de l'explicació de la literatura. Però potser passa que el pudor ofega la intel·ligència dels savis, en el cas d'una obra en darrer terme tan impúdica com ho és la de March."
Quedem-nos amb aquesta darrera sentència del savi català ("el pudor ofega la intel·ligència dels savis") i tornem a Houellebecq i les seues partícules elementals. Es tracta sens dubte d'una novel·la que com a mínim deixa "mal cos": se'ns narra la peripècia de dos germanastres que no han sabut o no han pogut trobar una vida mínimament satisfactòria i esdevenen personatges totalment inadaptats i marginats (com un s'imagina l'autor, tot siga dit), un, totalment obsessionat amb el sexe, l'altre, incapaç d'establir vincles de cap classe amb ningú. L'autor és capaç de mostrar tot un catàleg de "perversions" a què els personatges recorren ara i adés a la cerca d'un certa felicitat. La tesi ve a ser: el sexe és una font inesgotable de patiment i d'infelicitat.
La novel·la de Tolstói, que pren el títol de la sonata per a violí i piano de Beethoven, és també un text valent, despullat, on l'autor, en una època de crisi matrimonial, narra l'experiència d'un home casat que, presa d'un atac de gelosia, assassina la pròpia muller. El llibre és un al·legat passional contra la convenció amorosa occidental (l'amor romàntic o trobadoresc, la fin'amors), i explica, com només els grans autors són capaços de fer-ho, la deriva del seu matrimoni, les expectatives posades, els desenganys i els autoenganys, en què aviat es converteix tot.
Són textos que no podem llegir sense autoexaminar-nos i sense deixar de reconéixer certa quantitat de veritat que no poques voltes estem en condicions de reconéixer (en realitat quasi mai): textos que ens posen l'espill davant de la cara d'una forma brutal, que no sempre acceptem.
La interpretació cultural de March encara no ha aconseguit apropar-nos-el com l'humà que fou, però potser ara estem una mica més a prop. En qualsevol cas, si la valentia és una qualitat literària, March n'aniria sobrat:
Si res he fet que bé puga ser dit,
no l'he obrat sinó per passió;
si m'ha semblat que ho ha fet la raó
a mi mateix certament he mentit.

2.1.12

Recompte. De Viena a Bahía.



Acabada la família Máshber de Der Níster, m'adone que visc, des del començamemt de l'estiu, plàcidament instal·lat en l'Imperi Austrohúngar. Potser va començar amb Mahler, a qui feia 100 anys enterràvem, i de qui feia 10 anys que no escoltava res (potser perquè vaig abusar de la cançó de la terra). També podria ser que la cosa tinguera l'origen en Die Fliedermaus (d'algun dels Strauss, del més bo, segur), dirigida per Carlos Kleiber, àngel del senyor. Mentre intentava capbussar-me en l'estiu-estiu acompanyat pel Quadern gris d'en Pla, una mà (a la qual bese una i mil voltes) em va dur Alban Berg y sus ídolos, llibre del qual m'havien parlat però que, per alguna raó que es resisteix a ser verbalitzada, havia quedat arrere en la llista de llibres que no mai llegiria. El llibre de Soma Morgenstern reconstrueix l'amistat que va tindre amb el compositor vienés, des de la seua coneixença quasi casual fins la mort del músic, sobre el fons de la Viena que va des de la capital cosmopolita (Mahler, Freud, Roth, etc.) fins a la província desfeta i subjugada per la Gran Guerra primer i pels nazis després. La Viena que en resulta dibuixada és fascinant, i vaig haver de córrer per fer-me amb Huida y fin de Joseph Roth, del mateix autor, llibre si cap encara més commovedor que el de Berg, en tant que la història de Roth no deixa de ser-ho mai. Stefan Zweig, amb el món d'ahir, va afegir més llenya a la ja alta foguera. Després van vindre tot els llibres que vaig trobar de Joseph Roth, des de la llegenda del sant bevedor (que es pot trobar en català a Cercle de Viena -quin nom d'editorial més dolç-) a Job passant per El peso falso o Hotel Savoy. Amb Roth un ja comença a entrellucar què era l'Imperi, qui eren els jueus que hi habitaven, i qui eren els jueus orientals, de la fronterera Galítzia. Mentrestant m'assabente que el llibre que més ha influït en Quim Monzó, segons que vaig poder llegir en una entrevista, és el procés de Kafka, traduït per Gabriel Ferrater: corrent a llegir el procés. L'òpera Lulu d'Alban Berg va vindre després, així com les reconstruccions que de J.S.Bach va fer Anton Webern. Amb això arribem al principi, a la família Máshber, llibre que mereix l'etiqueta de clàssic. Bé, i ara, quan el fred se n'entra malgrat els nostres intents de viure en primavera, va i veig a la tele un documental, preciós, sobre Vinicius de Moraes i la bossanova, l'afrosamba, i altres coses brasileres, i què voleu, només vull que arribe l'estiu, tastar la sal de la mar nostra, i combatre la calor amb cervesa molt i molt fresca. De moment, penjaré un youtube amb una cançó, insensatez, interpretada per Mónica Solmaso, lletra de Vinicius i música de Tom Jobim, i si hem d'esperar, esperarem.

Ah, insensatez que você fez


Coração mais sem cuidado


Fez chorar de dor o seu amor


Um amor tão delicado

Ah, por que você foi fraco assim


Assim tão desalmado


Ah, meu coração, quem nunca amou


Não merece ser amado

Vai, meu coração, ouve a razão


Usa só sinceridade


Quem semeia vento, diz a razão


Colhe sempre tempestade

Vai, meu coração, pede perdão


Perdão apaixonado


Vai, porque quem não pede perdão


Não é nunca perdoado


31.10.11

Post per si voleu fer com que heu llegit Jo confesso.


Començaré confessant que és la primera novel·la que llig d'aquest autor. No tots arribem a tot. Per què no havia llegit res d'aquest novel·lista abans? Doncs no hi ha grans raons. Les seues obres (els títols, alguns comentaris sentits ací o allà) em suggerien novel·la històrica, de gènere, amb les connotacions negatives que hi puga haver en l'expressió, novel·la fàcil, novel·la que agrada a gent que jo no considere lectora, gent que té a les bibloteques de sa casa la col·lecció dels premis planeta i els llibres d'escola que els profes d'institut van manant a llegir als seus fills, gent que no llig perquè diu que no té temps, gent que només llig a l'estiu, quan té les vacances i els entra les ganes d'agafar “un bon llibre”, gent que se sorprén que et puga agradar llegir una Ilíada, o els sonets de Petrarca. Arribats a aquest punt la qüestió és una altra: per què m'he decidit per llegir-me, ara sí, aquesta darrera de l'autor? Provem d'engrunar les raons: primera, l'edició en català m'ha agradat més que la castellana i el preu era el mateix, segona, els meus llibreters (a La Vila Joiosa i especialment a Altea) o se l'estaven llegint o se l'anaven a llegir; tercera, l'obra i l'autor venien amb el reclam “ha triomfat a Europa”, “han hagut de reconéixer de fora la qualitat de la literatura d'aquest home”, amb la qual cosa es feia bona la dita del profeta i la terra, etc. quarta, no sé com, segurament per la publicitat ambiental, em vaig assabentar que en el llibre es parlava d'Stefan Zweig, autor de la meua devoció, cosa que em va fer plantar les orelles de seguida. I cinquena i última: la meua sogra m'havia de fer un regal per al meu sant, 4 d'octubre. Ja estava clar: Jo confesso.

Abans de ficar-me en un estil de crítica més formal, que no domine, parlaré d'impressions, sentiments, intuïcions, que no fan tan científic però tenen la seua part de veritat. Un comença llegint el llibre amb alegria i esperança a parts iguals malgrat el volum i el pes que ja veus que et restarà comoditat al llit... però això és no res, vista l'envergadura del projecte. Després de la pàgina cent, en què ja has anat fent-te una idea dels personatges protagonistes, del català que fa servir l'autor, i de quatre cosetes tècniques que comproves que l'autor domina, ve una primera fase d'avorriment i de quimera...i si és així sempre? No, no pot ser, les històries s'aniran tancant i entrellaçant, açò podria ser un Italo Calvino perfectament, paciència i continuem. Pàgina dues-centes: estem ja en condicions d'afirmar que l'autor domina la combinació de plànols temporals i de punts de vista narratius, fins i tot en la mateixa frase, tu, xé, un mestre, i a més, no et perds mai, amb aquell català tan senzill, que s'agraeix i tot! Però la novel·la no arriba a entrar en matèria en cap moment, no hi ha ni un centímetre de profunditat, no hi ha vida! Ja vas mosquejant-te amb les tries que fa l'autor (que en un principi ni fu ni fa): això del nen superdotat, psé, què voleu, bé. Quinze idiomes parla el nen i toca el violí com si res. Com aprén els idiomes, si n'ha d'aprendre un més o aquell o aquell altre, i ale, vinga omplir pàgines amb els nombres en anglés, en italià, en... pufff! De l'avorriment podem veure quin serà el pròxim poble: es diu irritació. L'autor no té cap problema a fer-nos engolir els resultats de les seues recerques en la wiquipèdia.

Sort que aquelles cosetes tècniques li donen un punt de bon ofici, altrament la lectura hauria estat acabada. Us pose un exemple, el nen protagonista es desdobla amb els ninotets d'indis i pistolers amb què juga. Fa gràcia la cosa, ho fa bé l'home.

A aquestes alçades de partit ja ens hem adonat que a cada dos o tres capitolets s'inicia una història nova que ja es veu que té relació amb l'eix central: una va d'un inquisidor, una altra d'uns lutirers amb guerra amb els del poble veí, una altra sobre els nazis, … bé, ja aniran trenant-se. El que passa és que cap història captiva amb els seus personatges, recorda a les novel·les històriques en què simplement s'ha fet servir un atrezzo d'època i amb això ja és “històric”. Tant se val que siguen romans, àrabs o pirates del Carib. Clar, tot això, penses, pot estar subordinat a la intenció de l'autor de fer una espècie d'història del “mal”, on es puga equiparar qualsevol època o context... bé, s'accepta polp com animal de companyia. El problema és el mateix: la criatura no respira.

Mentrestant i com qui no vol la cosa, hem arribat a dilluns i cal anar a la faena. Ha passat un cap de setmana literàriament avorrit. Dilluns veig el Cracòvia, dimarts estic molt cansat, dimecres, llig... dues pàgines, dijous veig el Polònia, divendres no me'n recorde què passa. Sí, m'estic convertint en un d'aquells “lectors” que no tenen temps per a llegir!

Dissabte. Fem un réset. No vaig ni per la pàgina tres-centes, i en té mil, vinga collons, que igual a la pàgina quatre-centes això fa un gir i em quede flipat! Què bonic que és l'autoengany, és insuperable, res se li pot equiparar. Els propis defectes ens semblen, peculiaritats, trets únics, simplement difícils d'explicar. Bé, llegim, vinga. Adrià Ardèvol, pobret, no estimat a la infantesa, té clar que no vol ser perfecte... què humà! Fa un amic, Bernat Plensa, però l'Adrià té un defecte com a amic, no pot estar-se de dir-li la veritat sempre...toma! I clar l'amic s'emprenya amb el repelente niño Vicente. Adrià s'enamora d'una artista plàstica (i aquí plàstica també significa de plàstic, sense vida), que clar resulta ser una catalana-jueva, mig de París, amb mitja família assassinada pel nazis, mig mística, mig... Un dia ella no apareix, i ell desesperat marxa a Tübingen a acabar la carrera. Allà, com Jesucrist a la sinagoga, deixat bocabadats a tots (recordem que és superdotat), incloent a Coseriu. Mentrestant, els nazis maten els jueus, els partisans maten els nazis, els inquisidors maten els heretges, els àrabs lapiden les dones, i els africans es moren tots sols. S'acaba el cap de setmana. La sensació d'irrealitat va apoderant-se de mi. Ací els bons són molt bons i els dolents no, els dolents són molt dolents. L'afirmació de l'autor que allò va eixint així que li ve comença a fer-se'm present. Dilluns, res , dimarts, tampoc, dimecres, res, dijous, massa faena i no puc, divendres res. Semble un no-lector! A casa va acumulant-se la faena i jo sense fer res: Llibertat de Franzen ja és a la tauleta de nit de la meua companya, jo m'he comprat Huida sin fin de Joseph Roth, acaba de sortir la de Ferran Torrent, ombres en la nit, i jo ací!! Cap de setmana. Continuem; Adrià es lliga una profe, però la relació té el seu hàndicap: encara estima l'altra, no l'ha poguda oblidar. La relació se'n va en orris, però no s'acaba de fer net...en fi, qui no té una nóvia de la joventut a la que va deixar i que s'ho mereixia tot, etc? Mentrestant l'amic es fa escriptor, i Cabré també ens fa llegir trossos de les seues novel·les, es casa i li va malament el matrimoni, té un fill i no és bon pare, molt malament, molt remalament, però que n'és d'humà! Nihil humanum alieni est, o nihil humanus a me alieni est? És igual amics, segur que trobareu la cita a la novel·la, que a hores d'ara ja s'ha convertit en un tesaurus de llocs comuns de la cultura, o de la cultureta. Mi que en sap! I els nazis continuen igual de dolents, però atenció que es poden penedir! Se m'ha oblidat dir que n'hi ha un violí que fa de fil conductor de la cosa, de comú denominador entre moltes de les històries que sense peresa l'autor va introduint. Com Mujica Láinez, vaja, però amb un violí. Es crea una trama a l'entorn de l'instrument, símbol del refinament europeu. Violí venut a la deseperada per un nazi que fuig però que era d'un jueu que el va poder salvar i que ara es troba a mans del nen superdotat que l'ha heretat de son pare a qui van assassinar per culpa del ditxós violí. Arribats en aquest punt, un només vol que facen el barsa per la tele, encara que siga tard. Cap de setmana altre cop, l'estiu se n'ha anat i plou. Cap de setmana per a llegir...sense esme ni il·lusió!! Proseguim però. Ella, la gran ella, torna de París i viuen junts per fi. Però atenció, aviat s'acaben les flors i violes i violins, perquè ella, la gran ella, exigeix al superdotat que torne el violí (que és del S XVII i val una milionada) al seu propietari anterior al nazi si vol continuar la relació. Ell s'hi oposa: ha fet un jurament al seu difunt pare que mai se'n desfarà. Ella, la gran ella, marxa a Cadaqués, ale. El superdotat es posa a investigar de qui és realment el violí i de sobte li apareix un avi jueu que el reclama, explica la història de la seua deportació a Auswitz i es queda amb el violí. Quin superdotat més rebó, és que jo el vull de fill! Sensació d'irrealitat i ràbia per l'ensabonada sentimental a costa del jueu i Auswitz. Finalment, ella, la gran ella, té un accident i es queda tetraplègica!!! Pàgina 930, diumenge a la nit. Deixem-ho estar, fan Sagrada família. No us en puc parlar més de l'argument perquè me l'he deixada en aquesta pàgina.

Bé, ja hem arribat on anàvem: ja podem parlar a la cultura europea cara a cara, ja tenim el nostre Proust, per fi algú que proposar de candidat català als nòbels, quin tàndem que forma amb la Rodoreda. Tot això, més o menys, he estat veient que diu la crítica oficial. Tot em sembla fantàstic, tot bé. Només reclame els tres caps de setmana invertits barallant-me amb un best-seller.

29.8.11

Epicureana II


L'ombra d'Epicur és allargada; en la literatura romànica clàssica molt palesament, però en autors-pensadors que no ho suposaríem també. N'és un bon exemple el cristianíssim Petrarca, de qui espigolem un fragment del seu Elogi de la vida solitària, bellament traduït per Núria Gómez Llauger.

Heus ací el mode de vida que em plau: un son breu, un àpat lleguer, la beguda senzilla, la toga modesta; sols demano que es pugui distingir entre l'abillament, el llit i la taula propis d'un home i els d'un animal. No cerco pas un estatge fastuós ni ruïnes daurades, ni taules carregades d'argent cisellat i de plats que fumegen -no m'he oblidat de mi mateix fins a tal punt!-; cerco, més aviat, la mesura en cada cosa. No refuso de jeure o de dormir de tant en tant en terra, no vull pas que sembli que m'oposo al que propugna un amic meu a les seves Epístoles: "Cal que el sopar sigui breu, i dormir vora el riu estirat sobre l'herba". Ara bé, passar tot el temps a l'aire lliure em sembla més propi dels óssos que no pas dels homes, malgrat que aquell presumeixi de tenir tot el cel com a sostre i la terra sencera com a llit.

12.7.11

Dibuixant el vent

Hui no hem navegat perquè fa massa vent; ahir perquè en feia massa poc... el vent, el vent. El vent té nom, i a voltes cognom. Els qui heu passejat pel poema d'Ausiàs March Veles e vents en sabeu alguna cosa. Però a més del poeta de Gandia altres autors fa referència al vent. Ací en portarem dos, dels nostres més llegits; l'un és Josep Pla, de qui no cal dir res més; l'altre, Tono Fornes, molt viu per sort, és un poeta denienc, vitalista i amant de la mar. Tots dos parlen del gregal, l'un a Calella, l'altre a Dénia. Per al primer, net i mineral, per al segon, mentider i desconcertant:

Josep Pla

Quan entra el gregal, l'hora és clara i el matí radiant. L'aire és suau i les petites onades -ondulacions de joia- fan un camí planer i amable. A mesura que el dia avança tot naufraga en un elluernament universal. La sorra de la platja té una qualitat de pasta de vidre de color carmí esblaimat. La mar passa com un corrent de vidre fosc. Els caires de les coses tremolen, desdibuixats. El cel, desmoblat, és un abisme insondable. Arriba un moment que hi ha tanta llum que és impossible de veure res clar. Fins les persones de la família fan una altra cara. (Quadern gris).

Tono Fornes

(...) el gregal, sol ser brut, mentider i desconcertant. Teniu a la boca certa sensació d’assaborir la pols d’un paradís destruït, i la sospita que siga el de la vostra infantesa perduda no contribueix a l’optimisme. Tot està cobert de núvols baixos d’un cotó fluix i desfibrat que emboliquen de sedes opaques el Montgó, donant esperances que plourà per a finalment no caure ni gota. La mar s’altera més del que la força del vent podria fer pensar, la visibilitat és pèssima i us grinyolen els ossos més del compte. A l’estiu us fa l’efecte d’estar dins d’una olla de pressió a punt de bullir, i a l’hivern sembla que travesseu un tros de la mar bàltica on és impossible dibuixar la línia de l’horitzó. Quan s’entaula dies seguits estiba aigua superficial estèril contra la costa, així que si teníeu plans de pesca ho teniu clar: amb Gregal, ni peix ni pardal. De nou la cosa canvia radicalment si es tracta d’una brisa, perquè aleshores el gregal significa el començament de la roda diària dels vents, els primers espillets d’unes ones que inciten a templar i cenyir cap a alta mar amb hores d’alegries per davant al compàs del rellotge solar.