Qualsevol cosa que de Kavafis vaja eixint, els kavafians de tota la vida ho agraïm, i el llibre d'alexis eudald solà no és precisament "qualsevol cosa". Té diversos punts d'interés, el primer d'ells l'autor, traspassat l'any 2001 i grandíssim humanista, si ens atenem al significat originari d'aquesta paraula. Farà uns deu anys vaig tindre la sort (llavors encara no ho sabia) d'assistir a una curset a Girona on hi era de ponent i vaig poder comprovar que el català era la seua segona llengua: la primera era el grec. Sentir el grec en boca d'home tan sabut em va impresionar i encara ho recorde i crec que continuaré recordant-t'ho molt de temps més. El llibre és un recull del trenta-quatre poemes en esbós que l'autor no va donar per bons, o no va arribar a completr, o simplement que es van quedar al calaix. Els poemes estan molt bé, tant com ho pot estar un esbós, malgrat que el poeta siga kavafis; en reproduiré un perquè els amics lectors feu un tast abans de comprar-vos el llibre:
La fotografia
tot mirant la fotografia d'un company,
el seu rostre jovenívol
(ara ja perdut -la fotografia
portava la data del noranta-dos-),
s'emparà en ell la melangia de l'efímer.
El confortà, però, que com a mínim
no va permetre -no van permetre que cap vergonya estúpida
impedís o deturpés el seu amor.
D'allò de "joves depravats", "prostituts" dels imbècils,
el seu sentit estètic de l'amor mai no en va fer cas.
El poema és molt bonic, i si no fos que del lector també s'empara la melangia de l'efímer, hom diria que com a la flauta màgica de mozart et pots arribar a enamorar de la imatge que mostra una foto.
El segon gran punt d'interés que crec que té el llibre és l'aparell erudit que acompanya cada poema i que posa en context les paraules de kavafis, especialment em referisc als poemes de tema bizantí, que d'altra banda són els que menys ens van interessar en la nostra joventut. Recordem que kavafis és un autor que viu en veïnatge amb els turcs, ja sabeu, aquella genet que va prendre constantinoble (llegiu el tirant) i per desgràcia això no pot deixar de ser una font que nodreix la seua literatura. De com ho fa el grec, els nostres autors en podrien traure algun profit; per les nostres contrades només he vist una cosa pareguda a Pòntiques de Gaspar Jaén, a qui salude des d'ací i a qui desitge cent anys més de bona poesia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada